Esther Bravo i Toni Palamós

He quedat amb Toni i Esther al que tots anomenen “el camp”. És un terreny d’horta a les afores de Puçol  on viuen junt a la seua filla Llum. Com sempre, coincidisc amb alguns convidats. Amics, xiquets i gossos plenen de vida l’escena, i Toni em convida a passar dins, a l’estudi.

Fa 6 anys que vingueren ací amb la intenció no sols de revitalitzar l’horta i dignificar la figura del llaurador, sino també per tal de reinventar aquest estil de vida a través d’un projecte col·lectiu anomenat ‘Trellat’. Amb aquestes premises han construit un xicotet racó de món on la vida funciona baix uns altres ritmes, més assosegats i respectuosos amb la terra i la natura. Quan u mira al seu voltant troba detalls que donen fe d’açò: la fusta i les canyes utilitzades en l’arquitectura del lloc, els materials reciclats, la varietat de cultius que plenen l’horta, la temàtica de les converses… fins i tot el reggae que sona en la ràdio ajuda a generar aquest ambient on el compromís i l’exemple es donen la mà sense grans rebomboris. 

retrat
Llum, Toni i Esther.

Mentre seiem vora la llar tracte de fer memòria sobre el poble de Toni. “De Motril -m’ajuda- però jo em sent valencià eh”. Per la seua banda, Esther és de Madrid, però no puc evitar destacar com de bé parla valencià. “Té gràcia perquè no el vaig aprendre ací, sino a Estambul”, m’indica. 

P: Bé, ja que us vaig a fer l’entrevista als dos junts, crec que seria interessant saber com vos coneguereu. 

Toni: Ens coneguerem en Madrid, pel tema del teatre.

Esther: Si, jo estudiava amb la seua germana arts escèniques i haviem coincidit en varies coses, actuacions i això…  Després, en un projecte anomenat Kadalso vam començar a coincidir més.

T: Si, era un projecte prou interessant on es trobaven gent socialment activa i artistes en el camp. Allí tenien una residència d’artistes, feien un festival de perfomances… Coses així. I bé, l’inici de la nostra relació fou fent un hivernacle per a aquesta gent durant uns nadals.

P: Tinc curiositat… esteu casats?

[Els dos es llancen a riure]
E: No, que va.

P: Ni teniu intenció?

T: No, de fet crec que és la primera vegada que parlem del tema.

E: Bueno, ho parlarem una vegada en Estambul per papers, per si se n’anavem a algun país un poc conflictiu amb el tema… aleshores podria ser, però si no…

T: Si, si fera falta per salvar les traves burocràtiques podria ser, però ja està.

E: Un certificat més.

camp
‘El Camp’

M: Bé, doncs se coneguereu a Madrid, però quan vinguereu a viure al camp?

T: Després d’estar vivint a Estambul, quan vaig tindre que acabar el Projecte de Final de Carrera d’Arquitectura…

E: Si, estàvem allí aprofitant la beca Erasmus de Toni. Va eixir l’oportunitat d’agafar la caravana i anar un temps a viure allí. El temps que estiguérem a Turquia parlarem molt de l’horta, del patrimoni d’ací… i es va anar configurant la idea.

T: Si, l’horta l’haviem tingut sempre molt present, en el meu cas, per la família, les arrels… Perquè els meus pares al final han viatjat molt i m’han criat per ahí però, d’ací en concret s’han emportat molt… A Esther li passà al contrari amb aquesta qüestió de la identitat. Quan eres d’una gran ciutat com Madrid i coneixes açò… Veus la familiaritat, veus el poble, veus les arrels… al final te fascines amb totes eixes coses i t’enganxes de tot… Eixes coses de les que tal vegada la gent de poble acaba farta i vol anar-se’n a la ciutat, per a algú que no ha tingut eixos vínculs és molt valuós.

P: Vosaltres no ereu llauradors no? Tu per exemple Toni, t’has especialitzat en el tema de l’arquitectura  no?

T. Si, jo havia estat molt en moviments socials de lluita en l’àmbit urbanista i de l’arquitectura. Sobretot perquè mentre jo estava estudiant un urbanisme que es capaç de canviar el món i la societat, la meua generació s’ha mamat un urbanisme especulatiu tremend i ridícul, l’urbanisme més ridícul que es puga fer.

P: I tu Esther, t’has especialitzat en el camp de les arts escèniques?

E: Si, vaig estar molt per Madrid també vinculada a colectius socials i polítics. Després quan anàrem a Estambul vaig provar a fer més coses individuals: videoart, tema de gènere… Però al tornar ací vaig començar un projecte que em va fer adonar-me’n de que és el que hi ha darrere del món del teatre, de les arts escèniques.

M: I de què t’adonares? Què és el que hi ha?

E: M’adoní de com es meneja la gent, com són sempre els mateixos cercles. Té molt a vore amb el ego i molt poc amb el art. I no m’abellia això, la veritat. A banda com que sentia també una carència molt forta d’aprendre altres coses, em vaig dedicar a fer altres coses.

El tema de l’art quedà ahí aparcat de moment, encara que en l’horta també introdueixes l’art en allò quotidià, no és el mateix tindré un hort d’una manera que tindre-lo d’una altra. Per exemple, una de les coses que vaig plantejar va ser agafar i dibuixar una figura de dona llauradora amb la que introduir l’horta a la cultura però des del teatre. 

T: Si que és de veres que la vida que em portat aquestos anys de subsistència, no ens deixa molt de temps per continuar desenvolupant-nos en els nostres camps en els que hem estat tants anys. No obstant, passem molts anys especialitzant-nos a muntó en eixes coses però de sobte te dones compte de que eres ‘tonto’ entre cometes, de que no saps fer-te les coses en el teu dia a dia, coses com tallar-te la llenya quan vuigues per a fer-te el teu foc o calfar-te, i això és important.  

L’horta és un tapís, és un paisatge que va canviant, un paisatge cultural. Però sense la mà que dibuixa eixe tapís… Tot això es perd”

M: Bé, aleshores a Estambul feu una reflexió més profunda sobre les arrels a l’horta i al tornar sorgeix el Col·lectiu Trellat, però què és açò?

T: En un principi nosaltres s’adonarem de que existien problemes, i un dels més importants és que no hi havia un relleu generacional i una dignificació de la figura del llaurador. Quan ho analitzavem s’adonavem de que l’horta és un tapís, és un paisatge que va canviant, un paisatge cultural. Però sense la mà que dibuixa eixe tapís, que és la del llaurador, i el coneixement que porta darrere… Tot això es perd. Aleshores començarem a valorar més la figura del llaurador.

A partir d’ahí es ficarem uns objectius, el primer dels quals i el fonamental era revitalitzar i reparar l’horta. Es tractava de generar procesos sintròpics a l’horta, que foren de regeneració, de reparació i de  revitalització, fora com fora. Altres coses importants eren dignificar la figura del llaurador, que estava com mal vista, projectes de formació, d’educació… Perquè a banda de necessitar una recuperació, el que hi havia d’abans no valia, perquè ací portem 50 anys de monocultius, de químics, de coses que al analitzar el tema en 2010, trobavem que s’havien de repensar…

Era també una manera de demostrar a aquells que tant parlaven de la defensa de l’horta com se podien fer les coses. Si tens terres i eres hereu d’això, fes-te carrec com tu de veritat consideres que deuries de fer-te carrec. D’una manera ecològica, variant el cultiu, guardant les teues pròpies llavors, intentant fer nexos entre els llauradors… En definitiva el compromís que a tu et pareixeria lògic simplement per ser llaurador.

E: En fi, bàsicament la idea era vindre ací, montar un col·lectiu i generar un  proces de regeneració de l’espai que donara per a regenerar l’horta. A més d’una manera molt completa, no com antigament de “jo visc al poble i faig vida en el poble i vaig només al camp a treballar”, perquè això no dignifica la figura del llaurador. Si ho mantens només com un treball, no val. L’has de mantindre com una manera de viure en la que tu te vincules amb la terra en tots el nivells i vius allí formant part del lloc.

cupula
Capvespre

M: En aquell moment, quan arribeu ací en 2010, supose que açò no seria com és ara no?

T: No, que va. Es que això també és una llarga història. Açò era una quadra, de fet era més gran del que veus ara. Ací la meitat s’ha reduit i obra no s’ha fet, l’única obra són quatre fustes pegades. Però si, era una quadra del meu iaio. Jo recorde de quan era nano tenir ací vaques que parien, aques salvatges, palomes, conills, coloms, ganilles… Quan vinguerem i aparcarem la caravana ací en  la marxal per a quedar-se a viure, tu imaginat, la gent dient-nos que estavem locos. Si avui en dia ja pots passar un hivern, en aquell temps era molt dur.

[Llum comença a plorar i Esther ix a per ella]

M: Vosaltres teniu un treball assalariat?

T: No.

M Aleshores la vostra subsistència la traeu íntegrament del camp?

terrassa
Part de la casa

T: No, tampoc. Simplement d’on podem, del que isca [riu]. Res del que hem fet ho hem vist com un àmbit econòmic. Si vullguerem, crec que tenim capacitats per fer diners i ja està. De fet els dos em tingut treballs amb un bon jornal que te permitien tindre de sobra i no patir. Però el que ací volem no consisteix en això. Al cap i a la fi es tracta de vore que vols fer amb la teua vida, amb les teues hores, a què vols dedicar-les o a que no les vols dedicar. Si tenim que arribar a un mínim i veus que no arribes a eixe mínim, doncs bé, es fa el que siga per a anar eixint. Però de moment no ha sigut el més important per a nosaltres.

[Torna Esther a la sala, amb Llum als seus braços]

E: El què, els diners? -Si – No, no ho ha sigut. Totes les coses que hem fet han sigut per altres motius. Si haguera sigut per diners haguerem escollit qualsevol altra opció que al final no hem escollit.També es una lecció. Si tu no prioritzes el tema dels diners, tal volta no pugues permetre’t, anar al cine, al teatre, a una exposició… coses que te fan creixer en un aspecte. Però al mateix temps estas creixent en un altre, estan aprenent a fer-te la teua vida i això es una riquessa que has de tindre molt en compte. A banda que quan aprens a viure amb molt poc després valores molt tot el que volies fer.

La gent vol mantindre el seu estil i que tu li dones alguna cosa per netejar la seua consciència. En el moment en que el que fas és tractar de generar un canvi en eixa consciència… aleshores ja no els agrada tant”

CAsa.jpg
Part de la casa

T: Al principi varem menejar un grup de consum on veniem algunes cebes, uns pocs quilos de fabes, cose així… La gent ens deia “xe, monteu-se una tenda!”, però avui en dia per molt  d’econegoci, d’ecoempresa, d’ecoidea que fages o tingues, siga el que siga seguix funcionant en un sentit empresarial al qual l’objectiu es guanyar pasta, un projecte capitalista. Això ho hem rebutjat sempre perquè no era el que voliem. I al final la majoria de projectes d’eixe tipus que es fomenten acabaven sent això. Si es tracta de fer les coses altruistament, en comunitat, per educar, per fer accions al carrer… per qualsevol cosa que no tinga a vore amb el benefici econòmic, doncs val.

E: Si, el que passa és que la gent vol mantindre el seu estil i manera de viure i que tu li dones alguna cosa per netejar la seua consciència, per exemple un econegoci. En el moment en que tu no li dones això, sino que el que fas és tractar de generar un canvi en eixa consciència… aleshores ja no els agrada tant.

M: Vosaltres en quin moment heu decidit rebutjar aquest estil de vida del qual em parles? Molta gent passa per un procés de concienciació sobre aquestes coses però no arriba al vostre punt d’inflexió en que comença a viure d’altra manera.

[Esther riu]

T: T’has enrecordat del Pau Gomis no?

E: Si, del Pau Gomis i d’un altra cosa que vaig tindre en Madrid. [torna a dirigir-se a mi] Recorde en Madrid, abans de coneixer a Toni, una vegada que vaig estar molt malalta. I estava jo soles en la casa en la que vivia, i s’havia anat la llum i tot… [En aquest moment Llum comença a plorar] Què passa carinyo? Què és? [de sobte para]

T: Ui, que ja no se per què estava plorant. Per què ha sigut? [riuen]

E. Bé doncs això, recorde un moment de estar a soles i caure molt malalta sense poder contactar amb ningú, perquè no hi havia llum i el telèfon no funcionava i vaig pensar que això no tenia trellat, que una persona amb les seues relacions al voltant i la seua vida normal, en un moment donat d’apur no puga comunicar-se amb algú… Aleshores vaig pensar que un futur jo no volia viure aixina, que no volia viure les meus relacions d’eixa manera.

La teua joventut i la teua energia la tens ara i no saps fins a quan. I a qui li la regales? A una empresa, la canvies per diners? O millor la utilitzes per a tu?

M: I això de Pau Gomis?

E: [ha d’eixir fora altra vegada] Conta-li-ho tu perfa.

T: És un home molt peculiar que coneguerem en Estambul. Un dia estavem a la caravana i un amic nostre d’allí ens va voler presentar a uns catalans. I vingueren allí i ens digueren “no si nosaltres anavem a la ciutat i tampoc voliem parar ací a molestar-vos, però es que este s’ha ficat pesat amb que com som catalans hem d’acostar-se ací a saludar-vos…” Van resultar ser mestres de la universitat de Lleida i començarem a parlar però en fi, deia que molt bé que foren catalans però que no volien molestar i com que passaven un poc [riu]. Però res, al final parlant parlant se quedaren a beure, a sopar… Fins i tot tornaren a l’endemà. En una de les converses, Gomis ens va preguntar just el mateix que tu. Deia, “anem a vore, jo quan he conegut a gent aixina com vosaltres, que a més són joves, sempre em pregunte: què vos ha passat en la vida? Si esteu així i sou jovens és perquè algo vos ha passat, algo fotut”.

M: I a tu que et va passar?

T: Pues l’accident… dos anys abans de coneixer a aquest home. Va ser un canvi molt radical d’abans a ara…

M: Com va ser?

T: Com a accident…?

M: Si, bueno… O sobretot el procés que sofreixes que et fa replantejar-te les coses.

T: És que va ser un canvi total. Quan estàs en coma i tornes, no tornes sencer. Hi han llagunes i fragments de la teua consciència que es queden per ahí i ja no tornen. És el canvi de pensar que cada dia és un regal. Quan despertes, te n’adones que la teua joventut i la teua energia la tens ara i no saps fins a quan. I a qui li la regales? A una empresa, la canvies per diners? O millor la utilitzes per a tu? Així és com tens que viure, i ja està, no te queda altra.

concert
Jam sesión a la cúpula del camp

M: Parlem de la vostra casa. Vosaltres viviu ací però és un espai obert a tot tipus de coses. He vist com se donen concerts de música, com és un lloc de reunió per a gent molt diversa…

T: És que això de que és la nostra casa ho haveu dit vosaltres [riu]. Nosaltres mai hem volgut que siguera una casa ni ho hem vist com una casa, sempre hem pensat que fora par de l’espai del Col·lectiu. L’espai de fora, on veus que està la cupula eixa feta amb canyes, sempre l’hem pensat per a que qui fora que vinguera poguera plantar la seua tenda ahí o la caravana i viure el temps que fera falta. I tindre una cuina col·lectiva, un espai de reunions, una zona de ferramentes, el camp també col·lectiu… per al final tindre eixa alternativa per a viure d’una altra manera.

Ho fas per inventar un nou canon de vida en relació al camp, perquè mires al dels teus pares i no et convenç, tampoc el dels teus avis, i tu vas construint el que a tu t’agradaria”

Al final ho fas per inventar un nou canon de vida en relació al camp, perquè mires al dels teus pares i no et convenç, tampoc el dels teus avis, i tu vas construint i decidint que és el que t’agradaria, el que seria perfecte. Eixa era la idea. El problema… que no s’agafà ningú. Ací, tan prop al poble i en un ambient urbà, la gent no vol renunciar a les seus comoditats. Però eixes comoditats són factures a final de més. Ve molta gent que diu “jo sempre he volgut fer el mateix que vosaltres” o “quina enveja me doneu”, tot el que vuigues, però són només parauletes. Les comoditats són massa fortes. Però per elles se paga un preu. 

M: Me crida l’atenció el tema de la construcció amb canyes que menciones. Hi ha alguna filosofia darrere d’això?

T: És arquitectura efímera. Es molt bàsic i obvi realment. El tema és que la banda de l’urbanisme me pareix la més important a nivell social, és ficar l’escenari per a una societat, ficar el paisatge per a que se donen més coses. En això tenim que quasi tots els estalvis de la gent van per a pagar-se una casa, a més una casa de merda que no t’aïlla, que tens que pagar a muntó de calefacció, que la relació amb l’exterior, amb els veïns, tampoc val res, amb hipoteques de 40 anys, contaminant-ho tot amb uns materials que se queden ahí molts anys… Doncs anem a vore, siguent pràctics, seguint eixa eficiència que tant es busca, jo em pregunte: per a tindre un espai de refugi, un lloc on estar còmode durant 50 anys, cal tot això? Eixa quantitat de pasta, d’energia, de materials… Què te costa fer-te algo en terra, canyes i altres materials ecològics? Un mes? Dos mesos? Després te va a durar al menys 10 anys. A més pots fer-la en comunitat, compartint amb altra gent i d’una altra manera més saludable. I t’ho passes bé fent-ho aixina. Eixa manera de fer una construcció seria la ideal. Inclús per damunt dels materials, però la canya precisament porta tot això. És una cosa que no comercialitzes, quedes amb molta gent per tallar-la, per muntar, renovar… 

Taller canyes.jpg
Taller de construcció amb canyes

[Tornen Esther i Llum, que ara està més desperta. Té un any i mig, és una xiqueta de cabells daurats a qui li encanta la música.]

M: Teniu pensat que Llum cresca en aquest ambient?

T: Bueno, entre altres…

E: No voldriem crear un micromón. La gent que té consciència de que la societat està malalta tracta de buscar-se dins d’eixa malaltia el seu cercle de gent on res d’això li afecte.

M. Això és el que tracteu d’evitar?

T: Si. Com part de l’espècie humana al final vols sentir-te adaptat amb la societat. I quan veus que ací els valors acceptats són coses que tu no toleraries, i també al contrari, que les coses que et semblen bàsiques no són respectades…

E: El problema del micromón es això, no pots criar a una persona en un espai on en el moment que isca va a ser atacada i vista com una cosa diferent. Es generar també en ella una il·lusió amb la que al final va a tindre que carregar i és injust. Pero bueno, també és cert que el que nosaltres volem no es quedarnos ací

T: Si, ací ja no. Europa en general està prou fotuda…

M: I que és el que voleu?

T. Pues una societat més primitiva. En Indonèsia en concret ara ho tenim fàcil per anar a probar i jo crec que és prou encertat. Hi han illes molt incomunicades, i jo sempre m’he adonat que les persones més humanes que he conegut i en les que més m’he entés sense tindre una relació prèvia ha sigut en els desserts berebers, en els kurdos… en gent molt agarrada que viu en poblats amb els seus negocis, festivitats i 4 cosetes més. Arreglen el clavegueram entre tots, per a les festes va un i compra per a tots, hi ha a muntó de coses que es comparteixen…

En eixe tipus de vida en comunitat si que dona per a superar els ritmes de vida que vols rebutjar, perquè comptes amb la resta per a conseguir-ho. Eixe tipus d’actituts tan bàsiques demostren que per damunt d’ideologies i religions hi ha una humanitat molt bàsica que ens unix. Però ací s’ha perdut, s’està morint.

M: Què espereu de Llum com a persona?

E: Que siga feliç.

T: Si. Espectatives no hi ha que tindre. Quan ve molta gent que diu “es que mira si és lista” i coses així nosaltres diem, que més dona si es lista o no, si jo la veig super feliç i es el que volia [riu]. Jo la mire i envege la infància que està tenint. Ací que té puestos per a escalar i correr, que mira a totes bandes i veu escondrijos i històries, que se perd per l’horta…

E: I que es sentisca amada. Es clar que es va a trobar en conflictes quan siga major però al menys que tinga la seguretat de sentir-se amada per la seua familia i tindre unes arrels per poder superar tot això i continuar amb el seu camí.    

retrat
Llum, Esther i Toni

M: Per anar acabant… Tenim una pregunta auxiliar que ha sortit de les anteriors entrevistes, inclús vosaltres mateix heu mencionat de passada el tema. Si vos dic ‘desert’, que vos ve al cap?

T: En 140 ‘caracteres’ o com? [riem]

M: No, cal… Una reflexió simplement.

T: Ens agrada molt, sempre déiem que quan acabara el Projecte d’Arquitectura se n’anavem directes al desert 2 o 3 mesos. Aparquem la caravana i a vore com viuen per ahí. Sempre ho diguerem i ahí está la idea…  

M: Què us resulta tan atractiu del desert?

T: Pues que el desert és molt bruto… 

E. És la inmensitat, el extrem… això que sempre te diuen de xicotet de “de dia fa 40 graus i de nit menos 40…” [riu] El com ficar-te a prova en eixos extrems, com ser capaç de sobreviure en un lloc aixina, i de disfrutar-ho a més… Una natura molt bruta, no com la que estem acostumats.  

[Toni s’alça i em du una fotografia]

foto-desert
El Sàhara marroquí

T: El desert en el que jo pense és aquest. És el sur del Marroc, el inici del Sàhara.[dirigint-se a altre] Mira Xuso, en quin poble era açò?

Entre aquestes i més reflexions sobre el desert, a les quals s’ens uneixen altres convidats de la casa, donem per finalitzada l’entrevista. Toni i Esther aprofiten per ensenyar-me fotos del procés que ha sofrit aquest lloc, ‘el camp’, com han anat construint-lo poc a poc al llarg dels anys amb l’ajuda de molta gent, majors i jóvens. Un procés que exemplifica a la perfecció eixa idea d’eficència ecològica i social amb la que construir no sols un habitatge, sino també uns vincles amb la resta de la comunitat, unes arrels amb aquest paisatge d’horta i la seua cultura. En definitiva, una manera d’estar en el món baix uns altres ritmes més sostenibles i amb un poquet més de trellat. 

També aprofiten per donar-me conclusions precisament del projecte, del Col·lectiu Trellat, que pren el nom d’eixa sensatesa de fer allò que saps que està bé, allò que és natural. “Si al final no funciona tenim la conciència molt tranquila”, m’explica Toni. “Sabem que si tots feren el que nosaltres, la vida seria d’altra manera… És la millor revolució”. “La famosa cita de Ghandi -afegeix Esther- ‘si quieres cambiar el mundo empieza por cambiarte a ti mismo’, pues d’això es tracta”. 

Los fotografies utilitzades són d’Esther i Toni. Gràcies!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s